Quan diem un enunciat, no només articulem un so darrere l'altre, sinó que també variem la intensitat amb la qual parlem, el nostre to de veu i la velocitat de parla, entre altres possibles modificacions. És per aquesta raó que podem percebre de manera diferent frases idèntiques a nivell segmental, però pronunciades amb diferents modificacions d'intensitat, to o velocitat.
En aquest sentit, ens resulta ben familiar l'observació: "No és el què m'ha dit, sinó com m'ho ha dit".
Les propietats de què parlem són els trets prosòdics o suprasegmentals, que actuen sobre seqüències contínues de sons, no sobre sons isolats, i que són inherents a la parla oral.
Els trets prosòdics contribueixen de forma important al significat dels enunciats, fins al punt que de vegades no podem copsar la funció comunicativa d'un enunciat fins que no tenim aquesta informació. Només variant la prosòdia de la frase, l'enunciat vine! pot ser pronunciat de forma imperativa o amb diferents graus d'exhortació i prec.
En el model de la fonologia entonativa s'expliquen els fenòmens prosódics segons tres categories entonatives: accent, organització prosòdica i entonació.
Però és important remarcar que els trets prosòdics que acompanyen la melodia (la intensitat, la qualitat de veu, el ritme i el tempo de l'enunciat) són essencials a l'hora de donar un determinat sentit als enunciats i sovint són indissociables d'un determinat patró entonatiu.
